diumenge, 27 de juny del 2021

La pol·lució macabra de Taller Llunàtic liquida les tafures sense fufa

 Allò que és dit i fa fàstic, allò que es representa i provoca rebuig. Allò que si es tenen compromisos polítics, religiosos, socials..., s’ha d’abandonar per molt que tu vulguis parlar: el moralisme. Els falsaris sempre es descobreixen. Més prest o més tard surten les proves de la seva falsia. Sempre volen demostrar que són els més valents, els més progressistes, els que mantenen els seus principis de solidaritat, de capacitat de crítica i d’anàlisi, o d’obres agosarades, i tanmateix només porquegen dins un safareig on volen fer veure que neden segurs a l’estil crol dins una piscina olímpica. Hi ha molts casos. I ha estat Taller Llunàtic qui els ha descobert amb proves sempre. Reparau en el que he tractat al darrer post d’aquest blog. El títol és ‘Díptic de la mala entranya’, dividit en dues parts: ‘Taller Llunàtic es caga en el Crist de la idiotesa perquè no és idiota’, i ‘Merda de morts’. Bé doncs, a aquesta segona part jo vaig escriure, exactament a la pàgina 65, les següents paraules: ‘Captures de pantalla del Facebook de Jordi Martínez Suau del 6 al 10 març 2020 on podeu veure el vídeo que cit amb ‘provocadors/es’ pixant que no es volen identificar. Així no hi haurà cap problema per ser convidats a exposar o col·laborar amb les institucions’. Em referia als artistes que participaven en una exposició alternativa, irrespectuosa, etc, amb el títol ’13 morts 4 desapareguts’. Si no ho heu llegit (impossible, és clar) feu-ho i comprovareu els detalls de tot plegat. Ell què me’n direu? Tan sols uns mesos després les artistasses irreverents d’aquella mostra, Lluïsa Febrer i Tònia Bauçà, col·laboren amb institucions com el Consell de Mallorca i s’autocensuren sense cap escrúpol per pujar dins l’escalafó de la fama. Aquest és el barram del post que teniu a continuació, prou grosset perquè me’n faci càrrec, dins la trajectòria de Taller Llunàtic de crear-se enemics sense aturall, peti qui peti!

El Consell de Mallorca –com les institucions del món—en dona una de freda i una de calenta –equilibris de poder, sigui aquest colonitzat o no. Aquí d’una banda desenterra els morts de la guerra civil de 1936 en una victòria contra el feixisme que Taller Llunàtic ja va tractar a ‘Venjança de la sang violada de les Buxadé’ i ‘Visió cellajunta de ‘Venjança de la sang violada de les Buxadé’ –dins aquest blog--, i llavors empeny el jovent a autocensurar-se i a practicar tècniques narratives i plàstiques obsoletes a publicacions com ‘Escrit a casa. Relats del confinament a Mallorca’(2020).

Naturalment aquests fenòmens no són casuals ni únics. Provenen d’un substrat sociològic format dins l’eclosió de la postmodernitat durant les darreres dècades del segle XX. Tant la visió crítica de les expressions creatives, a través de qualsevol sistema o mètode, com la part al·lucinògena i escatològica d’aquelles va ser fortament reprimida a través dels nous vigilants de l’ordre –aquí i a tot Europa com a mínim—amb el noms de qualsevol institució. Això va formar molts creadors de moltes disciplines que –enganxats en el xiclet mortífer de la bonhomia—aixecaren l’estàtua honorífica a la incoherència, a la buidor i a la contradicció constant. Hom pot pintar, escriure, filmar, fotografiar, etc, d’una manera un dia i l’endemà fer-ho de la manera que anul·la l’anterior tant des d’un punt de vista plàstic com de pensament. La brutor valenta precedint la puresa porca. Només Taller Llunàtic ha estat pioner en descobrir aquestes maniobres. Tan sols cal recordar les anàlisis i els ruixats de les aigües brutes que tiràrem al carrer de la postmodernitat des de ‘La vida pornogràfica de Jesucrist: boixar porcs’ (1986). I ara una pregunta final: com volen les mestresses vilatanes que escriuen sobre el Procés d’Independència de Catalunya que s’hi afegeixi aquest jovent que jo afait aquí? Són de fiar, com els líders sempre traïdors? És això la transversalitat, eh, fracassats de l’hòstia? Hem de ser transversals i acceptar la merda?

 

*

 

Escriuré ara les pistes de gel picat per on he transitat. A la coberta o primera plana del post hi veureu dues fotografies –a banda i banda i una altra també al document ‘Sulfat’ de més avall—de clítoris monstruosos esdevinguts vertaders penis que fa anys que em fascinen a la font on brollen:

https://multi.xnxx.com/category/big-clits_big-clits_big-clits/

https://xxgasm.com/tumblr-strange-clit/

 

El cap de l’estàtua clàssica gravada, atacada, agredida pel símbol religiós més fill de puta del món, la creu, és una de les moltes destruccions que ha fet la superstició contra la intel·ligència. Una imatge esfereïdora que em provoca atacs epilèptics i convulsions per terra cada vegada que la veig. La reproduesc vora un interviu a Catherine Nixey. Aquí teniu l’enllaç.

https://www.descubrirelarte.es/2020/12/01/catherine-nixey-la-violencia-que-ejercieron-los-cristianos-contra-las-demas-religiones-en-el-siglo-iv-fue-fanatismo-en-estado-puro.html

 

La foto on jo surt vora una estàtua perfecta d’un hermafrodita la va fer Erika Scheffler al Gran Hotel de Palma durant l’exposició ‘Dones de Roma’, el 2016.

https://prensa.fundacionlacaixa.org/wp-content/uploads/2019/09/55077.pdf

 

La citació de Suetoni que encapçala el text pertany a l’edició de ‘Vides dels dotze cèsars’, volum III, [Tiberi. Calígula], text revisat i traducció de Joaquim Icart, Fundació Bernat Metge, Barcelona, 1968, pàgs., 46-47-48.

 

La citació d’Arthur Rimbaud que faig a la pàgina 13 pertany a la traducció de Josep Palau i Fabre –amb un molt valuós estudi que per ell sol és tot un llibre--, publicada el 1966 per Editorial Vergara de Barcelona, a la seva col·lecció Isard, amb el títol ‘Una temporada a l’infern. Il·luminacions’ (pàg., 161). Sense dubte un impacte d’una magnitud difícil de definir, sobretot en ple franquisme. M’agrada, doncs, esmentar-la perquè suposà –almenys per mi—quasi l’impossible. Que consti que aquest llibre té la grandiositat de la dolentia, en un context històric de majories literàries teistes. La constatació de la veritat: ‘A més, mai ningú no pensa en altri’, diu Rimbaud (pàg., 146). (Hi ha una versió renovada a Editorial Bruguera, col., Els llibres del Mirador, Barcelona, 1984).

La citació de Pierre Louÿs, al final de ‘Sulfat’, pertany al seu llibre ‘Manual d’urbanitat per jovenetes’ (pàg., 45), emblema fora mida de l’escriptura pederàstica i pornogràfica. Publicat a la col·lecció ‘La Marrana’ d’Edicions de la Magrana, Barcelona, 1988, amb cinc edicions fins el 1990, i traduït per Oriol Castanys. M’alegra recordar aquí que Luis Buñuel es va inspirar amb ‘La femme et le pantin’ de Louÿs per engendrar ‘Cet obscur objet du désir’ (1977). Meravellós i insòlit, Louÿs va escriure d’una manera ciclòpia, màxim excés que Catalunya ha recollit en --poques-- traduccions del més gran patriotisme. Seria molt profitós, per desgràcia de la virtut, traduir al català ‘L’Île aux Dames’, autèntic falansteri sexual. En les èpoques que la nostra pàtria no s’avergonyia com ara de la pornografia, Pierre Louÿs era mamat amb versions com la present. O ‘Diàlegs de cortesanes’, o ‘Tres filles de sa mare’. Ah, eren temps que hi havia col·leccions eròtiques com ‘La marrana’ o ‘La piga’ (basta dir que a la primera es publicà ‘La filosofia al tocador’ de Sade i a la segona ‘Història de l’ull’ de Bataille). Tanta sort d’aquest contrapunt, perquè ara cada dia més tot es redueix a estudis mel·liflus plens de bolles de càmfora sobre les putes patates beates de Guimerà, Maragall, Carner, Riba, etc; i el mateix es pot dir de tota la cursileria parroquial de Marçal i companyia.  

No vull deixar passar l’ocasió d’aquesta introducció sense esmentar el gran fotògraf que és Anders Petersen –tan extraordinari com Christer Strömholm, o Jan Saudek--, i sobretot la seva sèrie de imatges del cafè Lehmitz d’Hamburg, unes poques de les quals he fet servir a ‘Sulfat’. Sobretot perquè la seva intenció és la mateixa que la dels autors de la lluminosa i trasbalsadora pel·lícula-documental ‘Mondo cane’ (1962) de Gualtiero Jacopetti, Franco Prosperi i Paolo Cavara: mostrar els contrastos de la depravació, de l’humor boig, de la degradació humana en tota la seva bellesa.

https://www.youtube.com/watch?v=NLrPCZqnh4M

https://www.youtube.com/watch?v=iPbVIxXH7MQ

https://www.google.es/search?sxsrf=ALeKk03FI-F2i_g0BKBVmVpoeOGapDlAcQ:1624643762969&source=univ&tbm=isch&q=anders+petersen+cafe+lehmitz&sa=X&ved=2ahUKEwjW6oLTrbPxAhVC8OAKHWVdDF8QjJkEegQICxAC&biw=1920&bih=937

https://en.wikipedia.org/wiki/Anders_Petersen_(photographer)

 

[Un dels millors presents que Bruno Richard m’ha fet en tota la vida és un exemplar de l’edició del ‘Manuel de civilités a l’usage des petites filles’ de Pierre Louÿs, Éditions Baudouin, París, 1979].




Primera pàgina amb l’exlibris de Bruno Richard.


JOSEP ALBERTÍ  TALLER LLUNÀTIC  CATALUNYA

JUNY 2021



Darrera actualització: 4-VII-2021.