dilluns, 11 de juliol del 2016

CONVERSES EXACERBADES AMB DOS CONYS EN ZEL + AVALOT CONTRA UNA COMISSÀRIA DE POLICIA D’ART POSTMODERN


Crec absolutament impossible que existeixi en el món (excepte, naturalment, a la immunda regió valenciana) cap indret que hagi produït res de tan abominable com allò que és anomenat vulgarment els intel·lectuals castellans i catalans; aquests darrers són una enorme marranada; tenen el costum de portar bigotis tots plens de veritable merda i, en el cas de la majoria, tenen el costum d’eixugar-se el cul amb paper, sense ensabonar-se el forat com cal, com es practica en diversos països, i tenen els pèls dels collons plens materialment d’una infinitat formiguejant de diminuts i furiosos “Mestres Millets”, “Àngels Guimerans”. De tant en tant aquests intel·lectuals organitzen mutus i educats homenatges, i és per això que concedeixen als altres “mútuament” que les seves llengües són molt belles, i de resultes d’això ballen danses realment “cojonudas”, com ara la sardana, per exemple, que tota sola ja bastaria per cobrir de vergonya i oprobi un país sencer, sempre que això no fos impossible, com succeeix a la regió catalana, d’afegir encara una vergonya de més a les que constitueixen per elles mateixes el paisatge, les ciutats, el clima, etc., etc., d’aquella innoble terra.
Salvador Dalí*
 (Obra Completa., vol IV., pàgs., 213-214)

Que la teoria de la relativitat ens havia de donar un altre ordre cerebral, molt diferent al de la majoria de tipus que ens envolten, era una intuïció que ja teníem quan als anys cinquanta, amb un llumí encès, cercàvem Judes al barri jueu de Palma. Quan ens extasiàvem davant símbols i signes truculents o antihumans i podíem passar hores amb els ulls desorbitats a qualsevol carrer on s’hagués comès un atemptat a la dignitat humana o animal, millor amb complicacions mentals irreversibles. Així a un lloc de Capdepera on ‘el frare Talaia matà sa mare amb destral o martell’ o ‘el claper on en Niu serrava els braços de son pare amb una falç’**. Actes  –aturem-nos un moment— encomiables sense reserves. Que tot això ho fotografiaríem, ho escriuríem, ho pintaríem amb les despulles del nostre cos era previsible. Eudald Carbonell ens havia de dir molts anys després allò que tan sols imaginàvem que seria la nostra divisa: ‘La violència forma part de la nostra estratègia d’expansió, i els desastres ecològics també. Tenim un sentit  claustrofòbic de l’entorn, una necessitat constant de buscar llocs nous’***. Aquest és el vermell d’ou que Taller Llunàtic ha encalçat, sobretot quan han gosat fer-nos preguntes. Es tracta d’un subsector del deliri que ara us enflocarem. Dues entrevistes allunyades en el temps –una d’elles inèdita, talment com la contestàrem—que determinen la nostra més radical diferència amb allò que es pugui definir com a gènere i en contra del plaer idiota que reflecteixen els entrevistats artístics que ens fan riure cada dia a la premsa i altres merdes ambulants.
La primera conversa amb què us agredim és de 1990 (una altra prova que Taller Llunàtic no frissa en enfornar els seus plats enverinats), i l’itinerari  és el següent. Mercedes Laguens –la pintora que va signar amb nosaltres el manifest ‘Avís als monstres i dinosaures de General Mola, 3’ el 16 d’octubre de 1976 contra el ‘Salón de Otoño’ de Palma--, va posar en contacte Brigitte Ludl amb Bartomeu Cabot. Ella el volia entrevistar amb una gravadora i fou amenaçada davant tanta voluntat de confiança, de familiaritat, de rialletes, que és el que empren mascles i femelles practicants de la innoble beneitura del diàleg banal. Bé, Cabot va obligar Ludl a fer-li les preguntes per escrit. La molt canalla, però, no va comunicar el lloc on havien de ser publicades les respostes. La conversa, naturalment, la van respondre Josep Albertí i Bartomeu Cabot, per molt que les qüestions fossin adreçades al segon, en una maniobra que coneixem molt bé de distingir gèneres, pràctiques i individus, individualitzant i per tant provant d’anul·lar el caràcter bicèfal i hidrocèfal de Taller Llunàtic. Mai més en vam saber res, de na Ludl.
És evident que en la brevetat i en la solvència de les nostres manifestacions hi ha el bessó del diàleg amb Maria Elena Vallès, vint-i-sis anys després. La segona conversa, per tant, que tiram al pou negre de la vostra moral, desenvolupa a fons la nostra teoria política i el seu trànsit intestinal. Fou publicada a la revista digital ’40 putes’, http://www.40putes.com/, desapareguda en el mateix i sospitós moment que apareixia dins ella Taller Llunàtic. Tan sols hem corregit alguns errors tècnics i hem afegit  al començament un fototext de Josep Albertí realitzat els dies infames de la canonització del porc Juníper Serra; així com tota la correspondència convulsiva entre Cabot i la periodista Maria Elena Vallès, prèvia al lliurament de les nostres respostes, on no hi manquen fuetades a la damisel·la. Un detall important: a la introducció que fa Vallès a l’ interviu, intitulat ‘BARTOMEU CABOT/TALLER LLUNÀTIC, LES PUTES SÓN ELS ALTRES’, menteix. Per exemple, posa en boca de Cabot paraules que ell no pronuncià, com és ara que acceptava la conversa només si apareixia a ’40 putes’.
Així mateix incorporam una addenda amb els intervius al gargall vivent Arnau Pons quan fou premiat pels espanyols per la seva labor d’intoxicació de Catalunya amb cursileries. Un d’aquests intervius, per cert, és signat per la mateixa Vallès que fa tantes moixonies a Cabot, i que en parlar amb Pons, repetim-ho, elimina tota referència al conflicte que creà aquest al ‘Diario de Mallorca’ on treballa de mamadora Vallès, i que Taller Llunàtic arrasà amb diversos dispars dins aquest mateix blog. Vegeu, per exemple, ‘Animals engabiats’, publicat el 13-IX-2009 o ‘Ich tu dir weh!!’, del 13-XII-2009. Penjam també una imatge de la intervenció, atacada anònimament, de Lluïsa Febrer al carrer dels Set Cantons de Palma l’abril de 2016. Un suplement que s’hi adiu prou amb tota la sessió punitiva que us cega. I finalment, fastigosos mandrosos, us forçam a cavil·lar més de pressa, amb l’agressió merescuda a la funcionària de policia d’art del Museu d’Art Contemporani de Barcelona (MACBA), Teresa Grandas. La breu correspondència amb aquesta analfabeta, que fa feina allà on són destinats els minusvàlids cerebrals --el museu--, ha arribat on ha arribat per haver gosat bordar, ella, abans de tocar a la porta dels nostres magatzems d’armes perilloses.

JOSEP ALBERTÍ & BARTOMEU CABOT.
TALLER LLUNÀTIC. CATALUNYA. ABRIL-MAIG 2016.



*1930. Vid., nota 270 de l’O.C, pàgs., 1012-1013.

** Vid., ‘Aliorna’ de Josep Albertí, Llibres del Mall, Barcelona, 1974, pàgs., 11 i 48.

*** Vid., ‘Sapiens’, Edicions 62, Barcelona, 2001, pàg., 67.

Darrera actualització: 19-III-2017.