LA BRUTOR DE LA PROTESTA
Aniràs per fi, tard o d’hora, allí on se
t’emportava, ja de temps enrera, aquesta teva cobdícia desenfrenada i
furibunda; però tampoc aquesta possibilitat no et produeix cap pena, sinó una
increïble complaença. La natura t’ha creat per a aquesta follia; la teva
voluntat t’hi ha exercitat; l’atzar t’hi ha reservat. Mai no has desitjat la
pau, i ni la lluita tan sols, si aquesta no havia d’ésser impia. Has trobat una
colla de perduts, formada d’un garbuix de gent depravada i abandonada no
solament de la fortuna, ans també de l’esperança. Una vegada allí, amb quina alegria
fruiràs; amb quin goig et complauràs; enmig de quin gran plaer deliraràs, quan
en el nombre dels teus, que és tan gran, no sentiràs ni veuràs cap home de bé!
(Ciceró)
(Primera
catilinària. Trad, Oliveri Nortes)
Ens hem
preguntat moltes vegades per què les contradiccions més flagrants s’instal·len
entre uns col·lectius que bravegen de justícia, de solidaritat, de valors
humans, de independència i d’independentisme. Hem analitzat exemples
protagonitzats per tipus més o menys coneguts que trobareu a continuació. Hem
repetit les preguntes, les visions de les contradiccions. Mai no hem trobat cap
resposta. Tret de la vanitat evident. La caparrudesa de mirar cap a una altra
banda quan es tracta de gent progressista i quan es fa referència a qüestions com
la corrupció segons a quins sectors –l’expressió plàstica, per exemple--, com
la superstició religiosa, no té aturall. Els falsos gurus enganyen com sempre
aquests col·lectius, tant per ignorància com per conveniència. Els textos i les
imatges que us introduïm al caparrí insisteixen i demostren que les
documentacions són en l’aire.
La incomprensió,
l’amnèsia voluntaris són components imprescindibles per farcir el panorama que
radiografiam. La beneitura l’acaba de bullir. El rebuig d’una obra de Bartomeu
Cabot –una vegada més després del fotomuntatge prohibit per Miquel Flaquer,
analitzat en dos capítols a El patíbul
del fill de puta: l’afer d’El Golea, dins aquest blog--, el rebuig, deim,
de les denúncies de Taller Llunàtic, aquest pic ni més ni menys que dins una
escola –espai sacralitzat que amaga molts cops tant reaccionarisme com una
església—es fan explícits en la següent producció llunàtica que us cagam damunt.
Durant la Dirty protest, el 1978, els membres de
l’IRA, en un seguit d’accions magnífiques i desesperades, entre les quals hi
havia vagues de fam fins a la mort, empastifaren les parets de les seves
cel·les amb la pròpia merda. Si repassau fets com aquest i ho comparau amb les
falsedats que descrivim a la nostra
mala carnadura Den tottalen Krieg,
arribareu a entendre que a la Catalunya de Mallorca la femta inunda
l'espectacle diari i els seus protagonistes es nodreixen de les seves gasòfies.
JOSEP ALBERTÍ & BARTOMEU CABOT
TALLER LLUNÀTIC
CATALUNYA
JULIOL 2015.
Darrera actualització: 3-VIII-2015.
1 comentari:
S'hauria de parlar més de la "vaga de fam" de la dona barbuda.
Publica un comentari a l'entrada