Una breu anàlisi
del daltabaix que ens atreu amb ulls de serp –la guerra de 1936—és el que us
amollam com una segona part del post anterior. No hi ha dubte que l’atractiu
eròtic de la guerra –i en especial d’aquella que protagonitzaren els nostres
avantpassats—és el que mena les nostres passes a una visió –repetim-ho—diferent
de les ploradores. L’allau de bibliografia d’aquella contesa tothom sap que és
quasi il·limitada. Per esmentar dos documents dels darrers que hem conegut
direm que el llibre d’Antoni Tugores ‘Moriren dues vegades. Daria i Mercè
Buxadé, infermeres catalanes assassinades a Mallorca l’any 1936’, com a recerca
d’orígens i història obri noves perspectives. Segonament Manuel Aguilera
Povedano ha publicat ‘Un periodista en el desembarco de Bayo. Gafim y la Guerra
Civil en Mallorca’*, una altra prova del cínic Gabriel Fuster Mayans –casat per
cert amb una gabellina, Maria Antònia Sureda Sancho, a la qual s’adreça
l’epistolari del llibre—, que feia part del feixisme triomfal que va violar i
matar les germanes Buxadé. (Taller Llunàtic no oblida que Gafim es va
posicionar contra la nostra acció i manifest del ‘Salón de Otoño’ el 1976.
Vid., els seus articles a ‘Baleares’: ‘El entierro de la sardina’, ‘20-X-1976 i
‘Además fue una plancha’, 27-X-1976. Orgull llunàtic!).
És aquí, ben
cert, que trobam el paradigma eròtic que us hem apuntat. Ens interessa molt
focalitzar el fenomen sociològic de les masses humanes que individualment i
col·lectiva varen fruir del llibertinatge republicà. Josep Massot i Muntaner,
al seu pròleg, esmenta aquella “evolució” de Gafim, des dels temps republicans
al canvi de jaqueta amb el franquisme (una metamorfosi que implicà actes
criminals contra defensors de la República: fou responsable d’una unitat de
morters de 81 mm., els millors d’aleshores, segons Aguilera, p., 36. A això ens
referim quan escrivim que cal insultar els assassins amb els seus noms). Dins
els sofàs confortables de la postguerra Gafim va poder exercir les habilitats
del poca-solta i fer nostàlgia descarada quan afirmava que Rosselló-Pòrcel i
ell eren ateus. “Ell era comunista i jo nudista”, citat per Massot (pp., 14-15).
“Ell mateix reconeix que no va ser mai un bon estudiant i que en aquells
moments tenia més interès pel nudisme, per l’esport i per la vida alegre del
“barri xino” de Barcelona” (p., 14). Què trobau, nostàlgics d’avui? Us sona això de gent que en la seva joventut (ho
volia fer creure) és atea i després es donen fermats de mans i peus a capellans
cursis i ben creients, per molt gais que en temps actuals es diguin? Vet aquí
una endevinalla fàcil.
JOSEP ALBERTÍ & BARTOMEU CABOT.
TALLER LLUNÀTIC.
CATALUNYA. JUNY 2017.
*Els dos llibres són de
Lleonard Muntaner editor, Palma, 2017. Cal tenir molt en compte també
l’important document fatxa ‘Diario (1940-1951)’ de Gabriel Fuster Mayans Gafim, a cura de Margalida M. Socías
Colomar (ed.) i Isabel Ferrer Munar, del mateix editor, Palma, 2016. Sobre
Gafim vid., ‘Acte onanista davant els nostres pares indefensos i despullats’,
sobretot nota 13, dins aquest blog. Cal que diguem d’una puta vegada que la
correspondència i el diari de Gafim i la correspondència de Llorenç Villalonga
amb Baltasar Porcel i altres xixisbeus són infinitament superiors a tota la
ronyosa literatura de novel·les, teatre, contes, etc (literatura morta a
qualsevol nivell ja en els temps en què fou vomitada). És aquesta escriptura en
carn viva dins l’arribisme, dins la hipocresia i el més clar reaccionarisme on
hom hi pot trobar les pulsions més acostades a la veritat de la postguerra i de
qualsevol temps. Vid., ‘333 cartes’ de Llorenç Villalonga. A cura de Jaume
Pomar. Els Treballs i els Dies, 49. Editorial Moll. Palma. 2006. I ‘Les
passions ocultes. Correspondència i vida. Epistolari complet (1957-1976).
Llorenç Villalonga i Baltasar Porcel. Edició, pròleg i notes de Rosa Cabré
(col·laboracionista d’Espanya com Villalonga i Porcel). Edicions 62. Barcelona.
2011.
+ Scribd
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada