diumenge, 30 de juliol del 2017

VISIÓ CELLAJUNTA DE ‘VENJANÇA DE LA SANG VIOLADA DE LES BUXADÉ’

Una breu anàlisi del daltabaix que ens atreu amb ulls de serp –la guerra de 1936—és el que us amollam com una segona part del post anterior. No hi ha dubte que l’atractiu eròtic de la guerra –i en especial d’aquella que protagonitzaren els nostres avantpassats—és el que mena les nostres passes a una visió –repetim-ho—diferent de les ploradores. L’allau de bibliografia d’aquella contesa tothom sap que és quasi il·limitada. Per esmentar dos documents dels darrers que hem conegut direm que el llibre d’Antoni Tugores ‘Moriren dues vegades. Daria i Mercè Buxadé, infermeres catalanes assassinades a Mallorca l’any 1936’, com a recerca d’orígens i història obri noves perspectives. Segonament Manuel Aguilera Povedano ha publicat ‘Un periodista en el desembarco de Bayo. Gafim y la Guerra Civil en Mallorca’*, una altra prova del cínic Gabriel Fuster Mayans –casat per cert amb una gabellina, Maria Antònia Sureda Sancho, a la qual s’adreça l’epistolari del llibre—, que feia part del feixisme triomfal que va violar i matar les germanes Buxadé. (Taller Llunàtic no oblida que Gafim es va posicionar contra la nostra acció i manifest del ‘Salón de Otoño’ el 1976. Vid., els seus articles a ‘Baleares’: ‘El entierro de la sardina’, ‘20-X-1976 i ‘Además fue una plancha’, 27-X-1976. Orgull llunàtic!).
És aquí, ben cert, que trobam el paradigma eròtic que us hem apuntat. Ens interessa molt focalitzar el fenomen sociològic de les masses humanes que individualment i col·lectiva varen fruir del llibertinatge republicà. Josep Massot i Muntaner, al seu pròleg, esmenta aquella “evolució” de Gafim, des dels temps republicans al canvi de jaqueta amb el franquisme (una metamorfosi que implicà actes criminals contra defensors de la República: fou responsable d’una unitat de morters de 81 mm., els millors d’aleshores, segons Aguilera, p., 36. A això ens referim quan escrivim que cal insultar els assassins amb els seus noms). Dins els sofàs confortables de la postguerra Gafim va poder exercir les habilitats del poca-solta i fer nostàlgia descarada quan afirmava que Rosselló-Pòrcel i ell eren ateus. “Ell era comunista i jo nudista”, citat per Massot (pp., 14-15). “Ell mateix reconeix que no va ser mai un bon estudiant i que en aquells moments tenia més interès pel nudisme, per l’esport i per la vida alegre del “barri xino” de Barcelona” (p., 14). Què trobau, nostàlgics d’avui?  Us sona això de gent que en la seva joventut (ho volia fer creure) és atea i després es donen fermats de mans i peus a capellans cursis i ben creients, per molt gais que en temps actuals es diguin? Vet aquí una endevinalla fàcil.

JOSEP ALBERTÍ & BARTOMEU CABOT.
TALLER LLUNÀTIC.
CATALUNYA. JUNY 2017.


*Els dos llibres són de Lleonard Muntaner editor, Palma, 2017. Cal tenir molt en compte també l’important document fatxa ‘Diario (1940-1951)’ de Gabriel Fuster Mayans Gafim, a cura de Margalida M. Socías Colomar (ed.) i Isabel Ferrer Munar, del mateix editor, Palma, 2016. Sobre Gafim vid., ‘Acte onanista davant els nostres pares indefensos i despullats’, sobretot nota 13, dins aquest blog. Cal que diguem d’una puta vegada que la correspondència i el diari de Gafim i la correspondència de Llorenç Villalonga amb Baltasar Porcel i altres xixisbeus són infinitament superiors a tota la ronyosa literatura de novel·les, teatre, contes, etc (literatura morta a qualsevol nivell ja en els temps en què fou vomitada). És aquesta escriptura en carn viva dins l’arribisme, dins la hipocresia i el més clar reaccionarisme on hom hi pot trobar les pulsions més acostades a la veritat de la postguerra i de qualsevol temps. Vid., ‘333 cartes’ de Llorenç Villalonga. A cura de Jaume Pomar. Els Treballs i els Dies, 49. Editorial Moll. Palma. 2006. I ‘Les passions ocultes. Correspondència i vida. Epistolari complet (1957-1976). Llorenç Villalonga i Baltasar Porcel. Edició, pròleg i notes de Rosa Cabré (col·laboracionista d’Espanya com Villalonga i Porcel). Edicions 62. Barcelona. 2011.