dimecres, 7 de juliol de 2021
diumenge, 27 de juny de 2021
La pol·lució macabra de Taller Llunàtic liquida les tafures sense fufa
Allò que és dit i fa fàstic, allò que es representa i provoca rebuig. Allò que si es tenen compromisos polítics, religiosos, socials..., s’ha d’abandonar per molt que tu vulguis parlar: el moralisme. Els falsaris sempre es descobreixen. Més prest o més tard surten les proves de la seva falsia. Sempre volen demostrar que són els més valents, els més progressistes, els que mantenen els seus principis de solidaritat, de capacitat de crítica i d’anàlisi, o d’obres agosarades, i tanmateix només porquegen dins un safareig on volen fer veure que neden segurs a l’estil crol dins una piscina olímpica. Hi ha molts casos. I ha estat Taller Llunàtic qui els ha descobert amb proves sempre. Reparau en el que he tractat al darrer post d’aquest blog. El títol és ‘Díptic de la mala entranya’, dividit en dues parts: ‘Taller Llunàtic es caga en el Crist de la idiotesa perquè no és idiota’, i ‘Merda de morts’. Bé doncs, a aquesta segona part jo vaig escriure, exactament a la pàgina 65, les següents paraules: ‘Captures de pantalla del Facebook de Jordi Martínez Suau del 6 al 10 març 2020 on podeu veure el vídeo que cit amb ‘provocadors/es’ pixant que no es volen identificar. Així no hi haurà cap problema per ser convidats a exposar o col·laborar amb les institucions’. Em referia als artistes que participaven en una exposició alternativa, irrespectuosa, etc, amb el títol ’13 morts 4 desapareguts’. Si no ho heu llegit (impossible, és clar) feu-ho i comprovareu els detalls de tot plegat. Ell què me’n direu? Tan sols uns mesos després les artistasses irreverents d’aquella mostra, Lluïsa Febrer i Tònia Bauçà, col·laboren amb institucions com el Consell de Mallorca i s’autocensuren sense cap escrúpol per pujar dins l’escalafó de la fama. Aquest és el barram del post que teniu a continuació, prou grosset perquè me’n faci càrrec, dins la trajectòria de Taller Llunàtic de crear-se enemics sense aturall, peti qui peti!
El Consell de
Mallorca –com les institucions del món—en dona una de freda i una de calenta
–equilibris de poder, sigui aquest colonitzat o no. Aquí d’una banda desenterra
els morts de la guerra civil de 1936 en una victòria contra el feixisme que
Taller Llunàtic ja va tractar a ‘Venjança de la sang violada de les Buxadé’ i
‘Visió cellajunta de ‘Venjança de la sang violada de les Buxadé’ –dins aquest
blog--, i llavors empeny el jovent a autocensurar-se i a practicar tècniques
narratives i plàstiques obsoletes a publicacions com ‘Escrit a casa. Relats del
confinament a Mallorca’(2020).
Naturalment
aquests fenòmens no són casuals ni únics. Provenen d’un substrat sociològic
format dins l’eclosió de la postmodernitat durant les darreres dècades del
segle XX. Tant la visió crítica de les expressions creatives, a través de
qualsevol sistema o mètode, com la part al·lucinògena i escatològica d’aquelles
va ser fortament reprimida a través dels nous vigilants de l’ordre –aquí i a
tot Europa com a mínim—amb el noms de qualsevol institució. Això va formar
molts creadors de moltes disciplines que –enganxats en el xiclet mortífer de la
bonhomia—aixecaren l’estàtua honorífica a la incoherència, a la buidor i a la
contradicció constant. Hom pot pintar, escriure, filmar, fotografiar, etc,
d’una manera un dia i l’endemà fer-ho de la manera que anul·la l’anterior tant
des d’un punt de vista plàstic com de pensament. La brutor valenta precedint la
puresa porca. Només Taller Llunàtic ha estat pioner en descobrir aquestes
maniobres. Tan sols cal recordar les anàlisis i els ruixats de les aigües
brutes que tiràrem al carrer de la postmodernitat des de ‘La vida pornogràfica
de Jesucrist: boixar porcs’ (1986). I ara una pregunta final: com volen les mestresses
vilatanes que escriuen sobre el Procés d’Independència de Catalunya que s’hi
afegeixi aquest jovent que jo afait aquí? Són de fiar, com els líders sempre
traïdors? És això la transversalitat, eh, fracassats de l’hòstia? Hem de ser
transversals i acceptar la merda?
*
Escriuré ara les
pistes de gel picat per on he transitat. A la coberta o primera plana del post
hi veureu dues fotografies –a banda i banda i una altra també al document
‘Sulfat’ de més avall—de clítoris monstruosos esdevinguts vertaders penis que
fa anys que em fascinen a la font on brollen:
https://multi.xnxx.com/category/big-clits_big-clits_big-clits/
https://xxgasm.com/tumblr-strange-clit/
El cap de
l’estàtua clàssica gravada, atacada, agredida pel símbol religiós més fill de
puta del món, la creu, és una de les moltes destruccions que ha fet la superstició
contra la intel·ligència. Una imatge esfereïdora que em provoca atacs
epilèptics i convulsions per terra cada vegada que la veig. La reproduesc vora
un interviu a Catherine Nixey. Aquí teniu l’enllaç.
La foto on jo surt
vora una estàtua perfecta d’un hermafrodita la va fer Erika Scheffler al Gran
Hotel de Palma durant l’exposició ‘Dones de Roma’, el 2016.
https://prensa.fundacionlacaixa.org/wp-content/uploads/2019/09/55077.pdf
La citació de
Suetoni que encapçala el text pertany a l’edició de ‘Vides dels dotze cèsars’,
volum III, [Tiberi. Calígula], text revisat i traducció de Joaquim Icart,
Fundació Bernat Metge, Barcelona, 1968, pàgs., 46-47-48.
La citació d’Arthur
Rimbaud que faig a la pàgina 13 pertany a la traducció de Josep Palau i Fabre –amb
un molt valuós estudi que per ell sol és tot un llibre--, publicada el 1966 per
Editorial Vergara de Barcelona, a la seva col·lecció Isard, amb el títol ‘Una
temporada a l’infern. Il·luminacions’ (pàg., 161). Sense dubte un impacte d’una
magnitud difícil de definir, sobretot en ple franquisme. M’agrada, doncs,
esmentar-la perquè suposà –almenys per mi—quasi l’impossible. Que consti que
aquest llibre té la grandiositat de la dolentia, en un context històric de
majories literàries teistes. La constatació de la veritat: ‘A més, mai ningú no
pensa en altri’, diu Rimbaud (pàg., 146). (Hi ha una versió renovada a
Editorial Bruguera, col., Els llibres del Mirador, Barcelona, 1984).
La citació de Pierre
Louÿs, al final de ‘Sulfat’, pertany al seu llibre ‘Manual d’urbanitat per
jovenetes’ (pàg., 45), emblema fora mida de l’escriptura pederàstica i pornogràfica.
Publicat a la col·lecció ‘La Marrana’ d’Edicions de la Magrana, Barcelona,
1988, amb cinc edicions fins el 1990, i traduït per Oriol Castanys. M’alegra
recordar aquí que Luis Buñuel es va inspirar amb ‘La femme et le pantin’ de
Louÿs per engendrar ‘Cet obscur objet du désir’ (1977). Meravellós i insòlit,
Louÿs va escriure d’una manera ciclòpia, màxim excés que Catalunya ha recollit
en --poques-- traduccions del més gran patriotisme. Seria molt profitós, per
desgràcia de la virtut, traduir al català ‘L’Île aux Dames’, autèntic
falansteri sexual. En les èpoques que la nostra pàtria no s’avergonyia com ara
de la pornografia, Pierre Louÿs era mamat amb versions com la present. O ‘Diàlegs
de cortesanes’, o ‘Tres filles de sa mare’. Ah, eren temps que hi havia
col·leccions eròtiques com ‘La marrana’ o ‘La piga’ (basta dir que a la primera
es publicà ‘La filosofia al tocador’ de Sade i a la segona ‘Història de l’ull’
de Bataille). Tanta sort d’aquest contrapunt, perquè ara cada dia més tot es
redueix a estudis mel·liflus plens de bolles de càmfora sobre les putes patates
beates de Guimerà, Maragall, Carner, Riba, etc; i el mateix es pot dir de tota
la cursileria parroquial de Marçal i companyia.
No vull deixar
passar l’ocasió d’aquesta introducció sense esmentar el gran fotògraf que és
Anders Petersen –tan extraordinari com Christer Strömholm, o Jan Saudek--, i
sobretot la seva sèrie de imatges del cafè Lehmitz d’Hamburg, unes poques de
les quals he fet servir a ‘Sulfat’. Sobretot perquè la seva intenció és la
mateixa que la dels autors de la lluminosa i trasbalsadora pel·lícula-documental
‘Mondo cane’ (1962) de Gualtiero Jacopetti, Franco Prosperi i Paolo Cavara:
mostrar els contrastos de la depravació, de l’humor boig, de la degradació
humana en tota la seva bellesa.
https://www.youtube.com/watch?v=NLrPCZqnh4M
https://www.youtube.com/watch?v=iPbVIxXH7MQ
https://en.wikipedia.org/wiki/Anders_Petersen_(photographer)
[Un dels millors
presents que Bruno Richard m’ha fet en tota la vida és un exemplar de l’edició
del ‘Manuel de civilités a l’usage des petites filles’ de Pierre Louÿs,
Éditions Baudouin, París, 1979].
Primera pàgina amb l’exlibris de Bruno Richard.
JOSEP
ALBERTÍ TALLER
LLUNÀTIC CATALUNYA
JUNY
2021
Darrera actualització: 4-VII-2021.
diumenge, 23 d’agost de 2020
dimecres, 12 d’agost de 2020
DÍPTIC DE LA MALA ENTRANYA
El 5 d’agost de 2017 es publicava una notícia només en paper a ‘Ultima Hora’ de Palma, que, voluntàriament, tot d’una va ser silenciada i oblidada dins el sac de les xerradisses untuoses, hipòcrites i al capdavall sempre només interessades en benefici del ‘prestigi’ dels comentaristes, aficionats i professionals de la remenada de cul político-imbecil de tot Catalunya. Com cada any els Borbons oferien a botifarres, pagesetes i mossones mallorquines, representants d’això que se’n diuen les classes polítiques, culturals, socials, etc, una audiència en el més pur estil tropical i colonial. Em referesc a un moment històric de plena ebullició independentista, brutal, de la nostra única nació imperial, Catalunya, que havia de desembocar en el referèndum de l’1 d’octubre, amb sang catalana vessada pels carrers del Principat per mans espanyoles. Diré tot d’una, també, que Taller Llunàtic ha estat i és satíric amb aquest llarg procés d’emancipació amb molts, moltíssims protagonistes de primera i segona línia de foc amb una idea de la vida de base cristiana. Els Junqueres, Forn, Puigdemont, Torra, etc. A un costat i a l’altre del front de batalla. Els espanyols depredadors han enarborat sempre la bandera del cristianisme en els seus massacres arreu del món. Cap confiança tenc amb ells. Amb ningú. Taller Llunàtic no ha seguit mai cap creença política i sent la seva pudor com ningú, també. És per això que quan vaig veure –tothom va veure—que a l’audiència reial d’aquell agost de 2017 hi compareixia tot somrient ni més ni menys que el vicepresident d’una institució plena, en teoria, d’independentistes –l’Associació d’Escriptors en Llengua Catalana (AELC)—vaig poder corroborar tant la meva seguretat de vèncer Espanya subjugadora només amb mètodes científics allunyats de l’èpica arnada i del sentimentalisme de qualsevol religió, com la confirmació de la malfiança genètica i crònica de Taller Llunàtic també envers els fidels, els apòstols de la llibertat pàtria.
Pau Vadell i
Vallbona, el visitant de la reialesa botxina, ha mantengut dins el silenci més cavernós
totes les circumstàncies i motius d’aquell esdeveniment. Això mateix han fet
els ‘crítics’ –tothom-- de la guerra d’Espanya contra Catalunya. Vadell no és
un secundari en aquesta pel·liculeta nacional-catòlica. Es tracta –a més de
membre destacat dins l’AELC—d’un editor, poeta, gestor cultural, etc, respectat
per tothom (és clar, ningú pot estar en males relacions amb un editor que et
pot publicar les merdasses).
Com és
ben sabut Taller Llunàtic no frissa a treure el seu moc carregat de coronavirus
i empastissar-lo damunt els membres més malsans del puta cos fal·laciós
d’aquesta societat. Jo no vaig descartar mai de parlar sobre aquesta
barrabassada. Tanmateix m’havia de sorprendre la major pertorbació que m’hagués
imaginat. Un membre cofundador de Taller Llunàtic, Bartomeu Cabot i Perelló,
informat de la moral i posició de Vadell, l’hi havia de donar suport només amb
la seva sola presència dins una infecta capella religiosa dessacralitzada de
Calonge (Catalunya), amb tota una xusma –poètica, cursi—que hem exterminat arreu
durant la nostra vida escandalosa. Cabot, l’autor del cartell més contundent
contra les contradiccions dels independentistes, contra la colonització
espanyola de Catalunya, feia el mamarratxo, ‘un acte idiota’ (són mots seus), precisament
recitant un poema detestable, dins la dita capella. Amb la benvolença i control
del visitant dels reis espanyols, i amo d’aquell cau, Pau Vadell.
Reproducció del cartell de Cabot penjat dins el
Centre d’Educació de Persones Majors de Son Canals de Palma. Vegeu
http://tallerllunatic.blogspot.com/2015/07/den-tottalen-krieg.html
pàg., 45.
Fotograma del vídeo de Cabot actuant amb Pau Vadell
penjat al xat ‘Cervellets pervertits’ el 5 maig 2019. https://vimeo.com/350030371
[PER QUÈ TRITURAR MIQUEL BARCELÓ (NO NOMÉS) PER LA
SEVA RELACIÓ AMB LA MONARQUIA ESPANYOLA I NO FER-HO –CONTEMPORITZAR-HI-- AMB
PAU VADELL? QUÈ SIGNIFICA AIXÒ?]
Jo vaig escriure
dos textos sobre aquest afer (i sobre les actituds de determinats artistes
plàstics) i vaig enviar-los al xat de WhatsApp ‘Cervellets pervertits’ on
s’havia penjat un vídeo i un text de Cabot dels quals don notícia així com de
les vicissituds posteriors. Les dates de perpetració del meu material consten
al final de cada escrit. Tanmateix Cabot no va fer la seva representació sol. Ja
hi havia gent del grup al qual pertany ara –‘Cervellets pervertits’-- que
l’ajudava. L’artista plàstica Maria Antònia Bauçà Barceló el va guiar cap a
Calonge i va filmar la baixada de guàrdia de Cabot, tal com explic dins el
primer volum –‘Taller Llunàtic es caga
en el Crist de la idiotesa perquè no és idiota’—d’aquest ‘Díptic de la mala entranya’. No
m’estendré aquí a repetir el que analitz dins els dos escrits –el segon titulat
‘Merda de morts’—que venen a
continuació. Però sí vull dir que l’obra present és un dels màxims exercicis
d’autocrítica que ha fet mai Taller Llunàtic. Cal assegurar també que el
context és molt ample. No tan sols hi ha una actuació política, sinó un
exercici de llibertat per part de tots els protagonistes que jo no he discutit
mai en cap moment. És dins un ambient artístic on es desenvolupa el relat que
faig en aquest post. I és a través d’un món suposadament compromès –l’intel·lectual,
l’artístic—contra les cadenes que s’han de segar, que tenim el missatge que ens
dona la postmodernitat.
Tan sols he
corregit petits detalls de redacció. He afegit l’enllaç de l’entrevista de
Cabot a Ràdio Marianda (per cert una emissora amb programes i Facebook en
espanyol), he eliminat la pàg., 64 en blanc per error tècnic, he substituït una
obra de George Grosz repetida, he inclòs un fotograma de B. Crespí al vídeo de
Cabot que cit i esmenat errades ortogràfiques.
Actualització del 25 octubre 2020: Jordi Martínez Vidal de pàgs., 62 i 65 corregit per Jordi Martínez Suau.
Actualització de l'1 novembre 2020: portmodernitat de pàg., 61 corregit per postmodernitat; i fruit de pàg., 70 corregit per fruït.
JOSEP ALBERTÍ
TALLER LLUNÀTIC
CATALUNYA
2 AGOST 2020
‘El que està permès, no té cap valor; l’esperit,
obnubilat pel vici, prefereix les coses vils.’
‘Satiricó’
Petroni
(Trad., d’Albert Berrio i Romà Giró)
dimarts, 19 de maig de 2020
dissabte, 16 de maig de 2020
ATROCITATS VIRICOGENITALS
Un llunàtic veu
atrocitats per tot allà on va. Si a més s’esdevenen catàstrofes inimaginables,
millor encara. Naturalment sempre amb visió planetària. L’obra que teniu davant
els vostres morros de ca trist –per temporals o pandèmies—és una exaltació més
d’un ecosistema que aquesta vegada ha porgat material de diversos espais i
circumstàncies. Els individus i les obres integrats dins aquesta creació
patològica són interessants des de molts punts de vista, el científic i el
plàstic sens dubte. Però hi ha un autor que vull mencionar a aquesta
introducció perquè quadra amb la meva apologia del joc a ‘La ludopatia pot ser
la vostra salvació’, dins el post del present blog, ‘Porno per malalts’. Es
tracta del gran caricaturista Thomas Rowlandson. La passió desenfrenada per
jugar el va portar a la ruïna. Amb les 7500 lliures esterlines que va rebre
d’una herència es va aficionar tant a les cartes que aviat va fer net. El seu
rècord fou que una vegada va estar trenta-sis hores seguides assegut jugant.
Del segle XVIII a ara em travessa l’emoció que sent davant aquesta barbaritat,
amb la qual els que fruïm de la seva obra pornogràfica hi hem guanyat una
fortuna. Vés per on. Només un altre detall: el paroxisme de Luis Buñuel davant
els fets o coses que li produïen un malestar furibund és citat per Francisco F.
Aranda a la seva obra ‘Luis Buñuel. Biografía crítica’ Editorial Lumen.
Barcelona. Segona edició. 1975, pàg., 68.
JOSEP ALBERTÍ
TALLER LLUNÀTIC
CATALUNYA
MAIG 2020
+ Scribd + Issuu
diumenge, 1 de desembre de 2019
Subscriure's a:
Missatges (Atom)