EL PATÍBUL DEL FILL DE PUTA: L’AFER D’EL GOLEA (II)

Més enllà de la primera part d’aquest títol ja no hi ha més que la idiotesa. No podem parlar a hores d’ara d’un procés especulatiu amb idees per part del policia Miquel Flaquer Servera, àlies Recreo, àlies Llull, dins la vila de Capdepera. La degradació argumental per part d’aquest enze arriba a extrems increïbles. L’epítom de la seva escriptura és la inconsciència davant el propi ridícul que significa aportar proves --com el seu text sobre Nimfomania-- que són tan falses com existents. És a dir que existeixen però defineixen la seva inexistència. Ras i curt, us admirareu com es pot ser tan imbecil i pressumptuós per enfrontar-se a Taller Llunàtic amb unes mostres de covardia subjugant com les que empra Flaquer a la seva defensa postissa de Nimfomania. Això i tot el que li segueix és precisament  el que caracteritza la seva confusió, la seva desorientació, la seva ignorància…

A Taller Llunàtic li plau l’endemesa. Ens fascina observar la fal·laç ingenuïtat  de l’arquetip del progre actual. Veure la pretesa innocència amb què es presenta davant allò que encara s’anomena poble. Tot plegat, tanmateix, ens submergeix dins un context que és el que ens dóna més plaer. El caos polític, la corrupció de tot tipus que  envolta el puta món es nua amb el nostre principi de plaer. Per tant, cap símptoma per part nostra d’adherir-nos a  qualsevol cosa semblant a l’esperança en el bé humà. Com més corrupció política hi hagi més ens en riurem dels idealismes i dels idealistes. Tan sols ens agraden les propostes llunàtiques. Per exemple, és ben hora que es donin subvencions a rompre a fi que la ciutadania papissotegi de valent, que faci  zopes en parlar, vaja. S’han de destinar, també, quantitats ingents a posar un sistema ortopèdic a les femelles a fi que es vegin bé les genives de dalt del barram. Tret, esclar, d’aquelles que per natura ja se’ls veu la genivota de la part superior quan somriuen. I és que ja ho va dir Gabriel Ferrater a Economies rivals: A mi m’encanta que dissipin el diner.

Josep Albertí & Bartomeu Cabot.

Taller Llunàtic. Catalunya. Desembre 2014.

+ Scribd

EL PATÍBUL DEL FILL DE PUTA: L’AFER D’EL GOLEA (I)

Quan en una comunitat que enterra apareix algú que es menja els difunts, sol ser rebutjat. La frase és de Robert Sala, professor de Prehistòria, al llibre col·lectiu Sapiens (amb Josep Corbella, Eudald Carbonell i Salvador Moyà, Ed. 62, Bcn, 2000, pàg, 141). Una de les primeres transgressions prehistòriques? Potser sí. És una imatge, tanmateix, que ens etziba un concepte que ens agrada. Prou exacte per a la nostra encarnadura psicològica. La deglutició, base biològica, en ser emprada per transformar en comestible allò que és vedat, esdevé quelcom punible. El que la comunitat, o, llegiu societat, fa quan defineix el que no vol és recordar amb la llei que no es poden subvertir els canals acceptats. El ‘normal’ ha de ser sempre ‘normal’. Taller Llunàtic no ha construït mai, no s’ha situat mai a la vora de la norma, sobretot moral. Tanmateix mostrar funcions diferents de l’habitual, del quotidià, dels actes corrents ha estat un discurs que hem assumit. Del menjar, el canibalisme; de l’amor, la pornografia; del parlar, el cridar; de l’abstracció de la mort, la descomposició centrada en la física i la química. En realitat el que hem fet en la nostra permanència visceral dins l’àmbit biològic, ha estat el contrari del que ‘es vol’: hem trencat el desig col·lectiu. Les simbologies que hem emprat han estat diverses. De les existents n'hem fet manipulacións dins nous contextos de llenguatge i les hem contraposades brutalment. Dels nostres tòtems també. Però les anàlisis han obert les fosses de la memòria d’allò que no vol ser enunciat.

Podem parlar, a aquestes alçades de sistemes globals, de societats petites amb els seus ressorts de vigilància i punició damunt els seus membres? És clar que sí. El planetari, el global ha destacat també la interpretació ultra-local, més o menys coincident amb tot, però també diferent entre unes i altres ‘societats’. L’assaig que us dictam tant és un model de la vigilància i la punició –el surveiller et punir de Michel Foucault--, a nivell global, com local. Els mecanismes van iguals de llatins. La vigilància de la norma és sempre estricta. Els seus guardians sempre a punt. Es faran servir tots els subterfugis, totes les històries que calguin per restringir les desviacions. Un cas que serveix d’exemple –en tots els sentits del mot—és el que us presentam. Un vigilant voluntari de la moral --Miquel Flaquer-- s'acull a una prohibició de Taller Llunàtic i el que representa, per salvar-se del rebuig de la parròquia benpensant. Vet-ho aquí.

JOSEP ALBERTÍ & BARTOMEU CABOT.
TALLER LLUNÀTIC. CATALUNYA. JUNY DE 2012.

Darrera actualització: 18-IX-2012.

+ Scribd