Crec
absolutament impossible que existeixi en el món (excepte, naturalment, a la
immunda regió valenciana) cap indret que hagi produït res de tan abominable com
allò que és anomenat vulgarment els intel·lectuals castellans i catalans;
aquests darrers són una enorme marranada; tenen el costum de portar bigotis
tots plens de veritable merda i, en el cas de la majoria, tenen el costum
d’eixugar-se el cul amb paper, sense ensabonar-se el forat com cal, com es
practica en diversos països, i tenen els pèls dels collons plens materialment
d’una infinitat formiguejant de diminuts i furiosos “Mestres Millets”, “Àngels
Guimerans”. De tant en tant aquests intel·lectuals organitzen mutus i educats
homenatges, i és per això que concedeixen als altres “mútuament” que les seves
llengües són molt belles, i de resultes d’això ballen danses realment
“cojonudas”, com ara la sardana, per exemple, que tota sola ja bastaria per
cobrir de vergonya i oprobi un país sencer, sempre que això no fos impossible,
com succeeix a la regió catalana, d’afegir encara una vergonya de més a les que
constitueixen per elles mateixes el paisatge, les ciutats, el clima, etc.,
etc., d’aquella innoble terra.
Salvador Dalí*
(Obra Completa., vol IV., pàgs., 213-214)
Que la teoria de la relativitat ens havia de donar un
altre ordre cerebral, molt diferent al de la majoria de tipus que ens envolten,
era una intuïció que ja teníem quan als anys cinquanta, amb un llumí encès,
cercàvem Judes al barri jueu de Palma. Quan ens extasiàvem davant símbols i
signes truculents o antihumans i podíem passar hores amb els ulls desorbitats a
qualsevol carrer on s’hagués comès un atemptat a la dignitat humana o animal,
millor amb complicacions mentals irreversibles. Així a un lloc de Capdepera on ‘el
frare Talaia matà sa mare amb destral o martell’ o ‘el claper on en Niu serrava
els braços de son pare amb una falç’**. Actes
–aturem-nos un moment— encomiables sense reserves. Que tot això ho
fotografiaríem, ho escriuríem, ho pintaríem amb les despulles del nostre cos era
previsible. Eudald Carbonell ens havia de dir molts anys després allò que tan
sols imaginàvem que seria la nostra divisa: ‘La violència forma part de la
nostra estratègia d’expansió, i els desastres ecològics també. Tenim un
sentit claustrofòbic de l’entorn, una
necessitat constant de buscar llocs nous’***. Aquest és el vermell d’ou que
Taller Llunàtic ha encalçat, sobretot quan han gosat fer-nos preguntes. Es
tracta d’un subsector del deliri que ara us enflocarem. Dues entrevistes
allunyades en el temps –una d’elles inèdita, talment com la contestàrem—que
determinen la nostra més radical diferència amb allò que es pugui definir com a
gènere i en contra del plaer idiota que reflecteixen els entrevistats artístics
que ens fan riure cada dia a la premsa i altres merdes ambulants.
La primera conversa amb què us agredim és de 1990 (una
altra prova que Taller Llunàtic no frissa en enfornar els seus plats
enverinats), i l’itinerari és el
següent. Mercedes Laguens –la pintora que va signar amb nosaltres el manifest
‘Avís als monstres i dinosaures de General Mola, 3’ el 16 d’octubre de 1976
contra el ‘Salón de Otoño’ de Palma--, va posar en contacte Brigitte Ludl amb
Bartomeu Cabot. Ella el volia entrevistar amb una gravadora i fou amenaçada
davant tanta voluntat de confiança, de familiaritat, de rialletes, que és el que
empren mascles i femelles practicants de la innoble beneitura del diàleg banal.
Bé, Cabot va obligar Ludl a fer-li les preguntes per escrit. La molt canalla,
però, no va comunicar el lloc on havien de ser publicades les respostes. La
conversa, naturalment, la van respondre Josep Albertí i Bartomeu Cabot, per molt
que les qüestions fossin adreçades al segon, en una maniobra que coneixem molt
bé de distingir gèneres, pràctiques i individus, individualitzant i per tant
provant d’anul·lar el caràcter bicèfal i hidrocèfal de Taller Llunàtic. Mai més
en vam saber res, de na Ludl.
És evident que en la brevetat i en la solvència de les
nostres manifestacions hi ha el bessó del diàleg amb Maria Elena Vallès,
vint-i-sis anys després. La segona conversa, per tant, que tiram al pou negre
de la vostra moral, desenvolupa a fons la nostra teoria política i el seu
trànsit intestinal. Fou publicada a la revista digital ’40 putes’, http://www.40putes.com/,
desapareguda en el mateix i sospitós moment que apareixia dins ella Taller
Llunàtic. Tan sols hem corregit alguns errors tècnics i hem afegit al començament un fototext de Josep Albertí
realitzat els dies infames de la canonització del porc Juníper Serra; així com
tota la correspondència convulsiva entre Cabot i la periodista Maria Elena
Vallès, prèvia al lliurament de les nostres respostes, on no hi manquen
fuetades a la damisel·la. Un detall important: a la introducció que fa Vallès a
l’ interviu, intitulat ‘BARTOMEU CABOT/TALLER LLUNÀTIC, LES PUTES SÓN ELS
ALTRES’, menteix. Per exemple, posa en boca de Cabot paraules que ell no
pronuncià, com és ara que acceptava la conversa només si apareixia a ’40
putes’.
Així mateix incorporam una addenda amb els intervius
al gargall vivent Arnau Pons quan fou premiat pels espanyols per la seva labor
d’intoxicació de Catalunya amb cursileries. Un d’aquests intervius, per cert,
és signat per la mateixa Vallès que fa tantes moixonies a Cabot, i que en
parlar amb Pons, repetim-ho, elimina tota referència al conflicte que creà
aquest al ‘Diario de Mallorca’ on treballa de mamadora Vallès, i que Taller
Llunàtic arrasà amb diversos dispars dins aquest mateix blog. Vegeu, per
exemple, ‘Animals engabiats’, publicat el 13-IX-2009 o ‘Ich tu dir weh!!’, del
13-XII-2009. Penjam també una imatge de la intervenció, atacada anònimament, de
Lluïsa Febrer al carrer dels Set Cantons de Palma l’abril de 2016. Un suplement
que s’hi adiu prou amb tota la sessió punitiva que us cega. I finalment,
fastigosos mandrosos, us forçam a cavil·lar més de pressa, amb l’agressió
merescuda a la funcionària de policia d’art del Museu d’Art Contemporani de Barcelona
(MACBA), Teresa Grandas. La breu correspondència amb aquesta analfabeta, que fa
feina allà on són destinats els minusvàlids cerebrals --el museu--, ha arribat
on ha arribat per haver gosat bordar, ella, abans de tocar a la porta dels
nostres magatzems d’armes perilloses.
JOSEP ALBERTÍ
& BARTOMEU CABOT.
TALLER
LLUNÀTIC. CATALUNYA. ABRIL-MAIG 2016.
*1930. Vid., nota
270 de l’O.C, pàgs., 1012-1013.
** Vid., ‘Aliorna’
de Josep Albertí, Llibres del Mall, Barcelona, 1974, pàgs., 11 i 48.
*** Vid.,
‘Sapiens’, Edicions 62, Barcelona, 2001, pàg., 67.
Darrera actualització: 19-III-2017.
