El 5 d’agost de 2017 es publicava una notícia només en paper a ‘Ultima Hora’ de Palma, que, voluntàriament, tot d’una va ser silenciada i oblidada dins el sac de les xerradisses untuoses, hipòcrites i al capdavall sempre només interessades en benefici del ‘prestigi’ dels comentaristes, aficionats i professionals de la remenada de cul político-imbecil de tot Catalunya. Com cada any els Borbons oferien a botifarres, pagesetes i mossones mallorquines, representants d’això que se’n diuen les classes polítiques, culturals, socials, etc, una audiència en el més pur estil tropical i colonial. Em referesc a un moment històric de plena ebullició independentista, brutal, de la nostra única nació imperial, Catalunya, que havia de desembocar en el referèndum de l’1 d’octubre, amb sang catalana vessada pels carrers del Principat per mans espanyoles. Diré tot d’una, també, que Taller Llunàtic ha estat i és satíric amb aquest llarg procés d’emancipació amb molts, moltíssims protagonistes de primera i segona línia de foc amb una idea de la vida de base cristiana. Els Junqueres, Forn, Puigdemont, Torra, etc. A un costat i a l’altre del front de batalla. Els espanyols depredadors han enarborat sempre la bandera del cristianisme en els seus massacres arreu del món. Cap confiança tenc amb ells. Amb ningú. Taller Llunàtic no ha seguit mai cap creença política i sent la seva pudor com ningú, també. És per això que quan vaig veure –tothom va veure—que a l’audiència reial d’aquell agost de 2017 hi compareixia tot somrient ni més ni menys que el vicepresident d’una institució plena, en teoria, d’independentistes –l’Associació d’Escriptors en Llengua Catalana (AELC)—vaig poder corroborar tant la meva seguretat de vèncer Espanya subjugadora només amb mètodes científics allunyats de l’èpica arnada i del sentimentalisme de qualsevol religió, com la confirmació de la malfiança genètica i crònica de Taller Llunàtic també envers els fidels, els apòstols de la llibertat pàtria.
Pau Vadell i
Vallbona, el visitant de la reialesa botxina, ha mantengut dins el silenci més cavernós
totes les circumstàncies i motius d’aquell esdeveniment. Això mateix han fet
els ‘crítics’ –tothom-- de la guerra d’Espanya contra Catalunya. Vadell no és
un secundari en aquesta pel·liculeta nacional-catòlica. Es tracta –a més de
membre destacat dins l’AELC—d’un editor, poeta, gestor cultural, etc, respectat
per tothom (és clar, ningú pot estar en males relacions amb un editor que et
pot publicar les merdasses).
Reproducció del cartell de Cabot penjat dins el
Centre d’Educació de Persones Majors de Son Canals de Palma. Vegeu
http://tallerllunatic.blogspot.com/2015/07/den-tottalen-krieg.html
pàg., 45.
Fotograma del vídeo de Cabot actuant amb Pau Vadell
penjat al xat ‘Cervellets pervertits’ el 5 maig 2019. https://vimeo.com/350030371
[PER QUÈ TRITURAR MIQUEL BARCELÓ (NO NOMÉS) PER LA
SEVA RELACIÓ AMB LA MONARQUIA ESPANYOLA I NO FER-HO –CONTEMPORITZAR-HI-- AMB
PAU VADELL? QUÈ SIGNIFICA AIXÒ?]
Jo vaig escriure
dos textos sobre aquest afer (i sobre les actituds de determinats artistes
plàstics) i vaig enviar-los al xat de WhatsApp ‘Cervellets pervertits’ on
s’havia penjat un vídeo i un text de Cabot dels quals don notícia així com de
les vicissituds posteriors. Les dates de perpetració del meu material consten
al final de cada escrit. Tanmateix Cabot no va fer la seva representació sol. Ja
hi havia gent del grup al qual pertany ara –‘Cervellets pervertits’-- que
l’ajudava. L’artista plàstica Maria Antònia Bauçà Barceló el va guiar cap a
Calonge i va filmar la baixada de guàrdia de Cabot, tal com explic dins el
primer volum –‘Taller Llunàtic es caga
en el Crist de la idiotesa perquè no és idiota’—d’aquest ‘Díptic de la mala entranya’. No
m’estendré aquí a repetir el que analitz dins els dos escrits –el segon titulat
‘Merda de morts’—que venen a
continuació. Però sí vull dir que l’obra present és un dels màxims exercicis
d’autocrítica que ha fet mai Taller Llunàtic. Cal assegurar també que el
context és molt ample. No tan sols hi ha una actuació política, sinó un
exercici de llibertat per part de tots els protagonistes que jo no he discutit
mai en cap moment. És dins un ambient artístic on es desenvolupa el relat que
faig en aquest post. I és a través d’un món suposadament compromès –l’intel·lectual,
l’artístic—contra les cadenes que s’han de segar, que tenim el missatge que ens
dona la postmodernitat.
Tan sols he
corregit petits detalls de redacció. He afegit l’enllaç de l’entrevista de
Cabot a Ràdio Marianda (per cert una emissora amb programes i Facebook en
espanyol), he eliminat la pàg., 64 en blanc per error tècnic, he substituït una
obra de George Grosz repetida, he inclòs un fotograma de B. Crespí al vídeo de
Cabot que cit i esmenat errades ortogràfiques.
Actualització del 25 octubre 2020: Jordi Martínez Vidal de pàgs., 62 i 65 corregit per Jordi Martínez Suau.
Actualització de l'1 novembre 2020: portmodernitat de pàg., 61 corregit per postmodernitat; i fruit de pàg., 70 corregit per fruït.
JOSEP ALBERTÍ
TALLER LLUNÀTIC
CATALUNYA
2 AGOST 2020
‘El que està permès, no té cap valor; l’esperit,
obnubilat pel vici, prefereix les coses vils.’
‘Satiricó’
Petroni
(Trad., d’Albert Berrio i Romà Giró)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada