El tabú col·lectiu de la moral fastigosa dels benpensants, continua, avui per avui, mostrant-se assíduament, i només Taller Llunàtic ha sabut i s’ha encarregat sempre de denunciar-lo, com qui destapa l’albelló més brut. Navegau, insignificants internautes, dins el gran escàndol de Nimfomania –en aquest blog— i tocareu el voraviu calent dels hematomes.
Per a que una cultura sigui ella mateixa de veres –ens va ensenyar Claude Lévi-Strauss--, i estigui en condicions de produir alguna cosa original, la pròpia cultura i els seus membres han d’estar convençuts de la seva originalitat, i en certa mesura, també de la seva superioritat sobre els altres. Vet aquí, doncs, que tenim un gran complex d’inferioritat colonitzada. La pregunta que s’afua des d’aquí, ara, no és altra que aquesta: d’on prové aquest sentiment d’inferioritat? Per nosaltres, a més d’altres respostes i causes, n’hi ha una que és la següent: la provinença parteix de molt endins dels forats negres ancestrals que els que haurien de ser moderns no volen esclafar d’una puta vegada. La superstició religiosa és el que vertaderament cohesiona, justifica i és intocable entre els independentistes. Quan siguin capaços de llançar per la borda la convivència i la tolerància de gent que creu en Déu dins els partits o grups en lluita contra Espanya, faran el primer acte i la primera passa de coherència de tota la seva miserable vida. No es pot demanar la llibertat i retre culte a la mentida de l’existència de Déu.
Aquest i no un altre és el significat del pasquí llunàtic –mai anònim, amb els nostres noms ben clars—, que penjam al nostre blog:
OFENSA A L'OBRA CULTURAL BALEAR PIA
L’Obra Cultural Balear, a través de Carme Kellner, va provar de fer-nos socis en un correu electrònic del 13 de desembre de 2011. La resposta no pot ser més clara.
Davant els espectacles anacrònics de defensa de la nostra llengua, la modernitat de Taller Llunàtic. Davant la contemporització i tolerància amb les supersticions religioses, la memòria històrica de la veritat: un dels documents inèdits que proven el col·laboracionisme del catalanisme cristià amb Espanya –ben vigent--, tan sols dins la vila gabellina, el 1938, i que avui mateix, el 2012, pot acreditar qui combrega en Jesucrist dins el ventall polític de regionalisme balear, nacionalisme i independentisme de figurera. El fracàs dels partits nostrats ha estat estrepitós després de les eleccions generals espanyoles de 2011, i de ridícul entre els seus adlàters OCB, Lobby per la independència, Avançam, Blanquerna..., en la seva tasca d’estendre la bona nova beata de l’emancipació nacional.
(Recordem als enjòdols que vulguin piular, que Taller Llunàtic, amb l'Acció de la Vaca (1976)–que ens identifica com a no creients en partits i promeses electorals--, sempre hem passat de la puta comèdia democràtica).
La defensa de la catalanitat a aquestes alçades tampoc no es pot perdre per les bardisses de la regió geogràfica d'una illa, una vila, un torrent, un ball de bot. És ben hora de pronunciar, escriure, manifestar, expulsar, envestir, apallissar en nom de Catalunya, en oposició al concepte d'Espanya, que contínuament se'ns vol encolomar a tots els racons. Cal destruir aquest col·laboracionisme pacifista i cristià, tan característic de l'OCB que obstrueix la defensa i creativitat de Catalunya, mil vegades més científica i culta que l'Espanya que ens vol sotmetre.
És clar que les minories independentistes es fan sentir, ara. Tanmateix les barbaritats que diuen i fan els transformen immediatament en guarans imbecils que només fan pixera de rialles que provoquen. Així hem vist que els darrers premis Ciutat de Palma han estat contestats per escriptors (dBalears 21-I-2012), i fins i tot per algun “valent” com Amadeu Corbera, dins el mateix clot del Teatre Principal de Palma, on se la remenaven els fatxes populars
TOT ÉS UNA MERDA, CRETINS. QUAN S’HA VIST MAI QUE UNS PREMIS LITERARIS NO SIGUIN LA CORRUPCIÓ TOTAL DEL LLENGUATGE?
No hi ha cap diferència en el fet que siguin en espanyol o en català. No parleu de corrupció, fills de puta beneits, si acceptau com a bons els premis en català i no en castellà. TOTS ELS PREMIS SÓN EL SOLAM DE LA SOCIETAT –COLONITZADA O NO. SÓN L’EXCREMENT DE LA IGNORÀNCIA DEL LLENGUATGE. Llegiu la nostra proclama Els premis o la domesticació de les criatures, dins La vida pornogràfica de Jesucrist: boixar porcs (1986, pàgs, 310-311), i apreneu d’una puta vegada què s’ha de pensar de tots els conys de premis.
Josep Albertí & Bartomeu Cabot
Taller Llunàtic
Catalunya, 30 de gener de 2012.
Catalunya és un curiosíssim artefacte històric, víctima i alhora còmplice dels seus botxins. I si alguna institució ha reflectit les contradiccions de la societat catalana ha estat l'Església. A Catalunya els religiosos han abanderat la defensa de la llengua i la cultura catalana; a l'exterior, paradoxalment, els seus missioners s'han comportat com els agents més fanàtics de l'espanyolisme.
Albert Sánchez Piñol
(Quan érem genocides (4), diari Ara, 28-I-2012)
